El riu ja deu començar a moure neu a les montanyes, els arbres que deuen estar preparats per a rebre l'hivern.
La tardor ja es deu tornar a preguntar com cada any que per què no existeix. Perquè? Si té una olor encantadora, si té uns colors acollidors, si té unes hores curtes que ens porten a dormir.
Coses noves, lletres noves, colors nous, formes noves, una ciutat nova.Casa meva ara és a molts llocs.Casa meva ara existeix en abstracte.
Camarón repetint-se una i altra vegada.Trucades anònimes repartint somriures palestins.Lisboa emana un blanc que no em puc treure del cap, un silenci que captiva sorollosament.Barcelona està plena de sirenes, de sabates de colors, de basses plenes d'aigua, de nits vermelles, de gris mogut i olor a via de tren.Cuenca cada cop està més llunyanament propera, més interioritzada.En els somnis apareix en forma de laberint.Barcelona, totalment nova, totalment reformada, de cap a peus, de llit a sostre, de veïns a casa.Silencis perturbats, perturbants.Fugides disfressades de pressa, ignoràncies disfressades d'atenció.
Silenci a les nou.Vermell al llit, vermell a la paret, vermell a les cortines, vermell a les mans.
Silenci a la cuina, només el xiuxiueig del cafè m'acompanya.
Silenci a la dutxa, aigua calenta, esperada durant molt de temps.
Silenci a les onze, l'esmorzar i el beure.
Silenci de dues a tres.
Silenci, el metro fa massa soroll per a tant silenci.
Silenci a l'arribar, al seguir, al sopar i al dormir.
Silencia cap endins.
Silenci sense nom ni soroll.
De dues a tres, dormim, ronquem, agafem mans i sommiem.Escoltem música, mirem al cel.
