Em sento una mica desubicada. Com estranya.
Casa meva segueix sent meva, però quelcom ha canviat i jo encara no ho he pogut percebre.
Em sento nova a tot arreu, gent nova, maneres noves, hores noves, escales i llums nous, classes noves, maneres noves.
Busco personatges que han format part del meu hàbit durant tot aquests mesos a Cuenca, busco hores i paraules que no trobo, busco cafès a les hores convingudes, a l'arribar, després de dinar, a mitja tarda al costat del passadís.
Berenars puntuals i passejades a negra nit, amb la música i els passos tranquils.
Serà que costa tornar-se a acostumar. Serà que trobo a faltar totes aquelles cadires i persones que em feien companyia, totes aquelles mans que tocaven i sentien la pintura amb mi.
Aquelles ulleres que amaguen la mirada i la manera de veure les coses que tant m'han ajudat.
Serà que Cuenca, encara que dura, ha estat deliciosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada